El “Res és per sempre” s’ha convertit en un mantra que acabem utilitzant en múltiples situacions i contextos. L’apliquem en els nostres processos de reflexió o acompanyant altres persones, amb intenció d’ajudar-les a bregar situacions desagradables de la vida.
Recentment, un client em va definir com “l’anti-coach“, ironitzant amb el meu costum de qüestionar, especialment, certs missatges i raonaments que ens arriben sovint. Missatges reciclats de disciplines respectables i rigoroses com la psicologia positiva, la neurociència o ensenyaments del budisme, entre altres, que han acabat desvirtuats en un món de “memes” i tòpics del creixement personal.
Sovint es repeteixen sense qüestionar res més, o prenent-se com lleis absolutes a conveniència, en funció del que interessi potenciar en cada situació.
Estudiar, formar-se i llegir durant hores està molt bé, però ens aporta poc, i relativitza la nostra contribució, si no ens ajuda a formar un criteri, a millorar la nostra empatia i, en última instància, a dotar de qualitat a la nostra influència en el nostre pas per la vida.
Et proposo reflexionar sobre aquest “Res és per sempre” tan popular …
Acceptem que “NO” ho és…
Aquesta sentència es presenta habitualment en el mateix paràgraf en què se’ns recomana la “desafecció” o la”no afecció” a persones i coses. Pretén facilitar la independència emocional i física, reforçant així les possibilitats d’adaptació a canvis motivats per decisions pròpies o alienes.
De vegades conviu amb “No ets un arbre, si alguna cosa no t’agrada, mou-te“. Així, pretén apoderar per a donar-nos permís per a replantejar-nos la conveniència de situacions o coses, afrontant aquests canvis en clau positiva.
També “marida” molt bé amb el concepte “d’acceptació” i el de “no resistència”, per canalitzar la nostra energia cap endavant, en lloc de bloquejar la nostra evolució.
No faltaran les mencions del “Això també passarà” i “Moment mori” que ens recorden recurrentment les publicacions a Instagram de professionals -o no- del coaching, la psicologia i altres persones, sempre amb la millor de les intencions.
Ara bé, i quan ens plantegem la possibilitat que “SI” sigui per sempre?
Què passa quan ens impliquem en un projecte amb una intenció de transcendència i permanència? ¿I si ho fem amb confiança, il·lusió i perspectiva, canalitzant la nostra energia cap a una fita a la qual no posem límits? Una fita a la qual no qüestionem les seves possibilitats de perdurar en el temps i als obstacles del camí.
Encarar un projecte des d’aquesta actitud pot afavorir i premiar la persistència. A l’hora, dona sentit a elevar els estàndards de qualitat, promou la interrelació i contribueix a generar un sentiment de pertinença.
Per a complementar la reflexió, et proposo un petit anàlisi: Quina de les dues creences creus que prevalien en projectes com la Gran Muralla Xinesa o les catedrals gòtiques?
O, més proper en el temps, ¿en base a quins estàndards es basava la producció d’automòbils, electrodomèstics o estris -com una maquineta de afaitar- dels anys 50, aquells que podien durar diverses generacions?
Seguint aquest fil, endevina quin principi està en l’origen, i incentiva, la producció de productes amb obsolescència planificada, la proliferació de productes d’un sol ús, la roba de baixa qualitat i les relacions de baixa intensitat…
Basan-te en la teva experiència vital, quant de cert creus que hi ha, o no, en el que t’he plantejat?
Quina de les dues creences t’ha suposat més creixement i satisfacció?
Et deixo amb aquestes preguntes en ment i t’agrairé que les comparteixis.
Continuaré amb aquesta reflexió en la propera entrada de bloc.
Continuarà…
