Alguna vegada has tingut la sensació, o t’han fet sentir, que no ets prou?
Suficient bon professional o companyia als ulls de la teva parella, per exemple. Jo si.
Potser en un entorn professional, per no complir expectatives en l’acompliment d’un treball, o en un context personal, per no complir els requisits que la teva parella pretén trobar en qui ha de ser la seva companyia de viatge per la vida.
Sentir que “no som prou” ens genera frustració, inseguretat i impotència. Com a conseqüència, ens paralitza i no veiem solució perquè no és una cosa que “fem” o “no fem” sinó una cosa que vivim com el que “som”. El pitjor dels escenaris, vaja.
Sovint oblidem que, en tota valoració, la resposta es troba en l’interval existent entre l’experiència vivencial i l’expectativa projectada. O el que és el mateix, entre el que tenim o vivim i el que algú considera adequat tenir o fer. Com més gran sigui la diferència entre un punt i un altre, més gran serà la insatisfacció pròpia o aliena.
En aquest interval trobem l’índex de satisfacció a aspectes tan dispars com la felicitat, la qualitat de vida, el tipus de cap adequat o la parella ideal, entre d’altres.
Sovint, arribem a aquesta sensació com a fruit de valoracions alienes, explícites o implícites, segons l’escala de valors i prioritats personals de terceres persones.
Som animals socials i necessitem sentir-nos acceptats, validats i acollits pel nostre entorn, especialment per les persones que considerem importants per a nosaltres i, per sobre de totes, per aquelles a les que estimem, admirem i amb les que volem consolidar una relació, sigui personal o professional.
Aquest desig d’acceptació situa els altres, implícitament, en una posició de poder sobre nosaltres. I com tot poder, requereix d’empatia, flexibilitat i molt respecte per ser utilitzat de manera positiva i constructiva.
Òbviament, l’altra part té tot el dret a exigir uns requisits d’acord amb els seus valors i expectatives. I tu el tens a considerar-los injustos, inapropiats i, fins i tot, poc saludables per a tu. Això no té res a veure amb la suficiència, té a veure amb la compatibilitat d’expectatives i, sobretot, el respecte que ens mereixen les eleccions alienes.
Té a veure, també, amb el nivell de maduresa a l’hora de valorar, més enllà de la preferència per determinats hàbits, valors o aptituds, si aquests afecten en el dia a dia o en el resultat de la relació fins al punt de fer-la incompatible.
Revisar periòdicament en quin punt ens trobem, pot ajudar-nos a mantenir la motivació, prendre decisions, mantenir l’esforç o, fins i tot, optar per una renúncia. Tot això forma part de la gestió de la vida i no hi hauria de suposar més inconvenient.
Però és diferent quan ens envaeix la sensació de “insuficiència”. I encara més quan és una tercera persona la que ens genera aquesta sensació al no veure cobertes unes expectatives que són únicament seves.
Eleaonor Roosevelt va dir que “Ningú podrà fer-te sentir inferior sense el teu consentiment”. El comparteixo totalment. Hem d’anar a l’essència del sentiment, de fins a quin punt compartim l’opinió aliena i, en conseqüència, si estem disposats a acceptar-la i assumir-la.
Segons la dita “Qui fa el que pot no està obligat a més”. Valora, segons el teu criteri, fins on pots i vols arribar. Identifica l’abast de les teves expectatives, els teus valors, anhels, si et resulta coherent, saludable i el llindar de sacrifici que acceptes assumir.
Quan ens guiem o deixem condicionar per les expectatives, valors i prioritats de terceres persones, posem a les seves mans la nostra vida i la nostra prosperitat. Estem donant-li permís perquè ens defineixi com a “suficients” o no.
Si la nostra autoavaluació lliure i personal no és satisfactòria, podem estudiar opcions de millora, aspectes a revisar o habilitats a adquirir. No hem de renunciar a “ser millors” però, si decidim ser-ho, que sigui fruit d’un propòsit personal.
De la mateixa manera, si decidim renunciar a alguna cosa o acceptar les nostres limitacions, ha de ser-ho d’una forma objectiva, serena i madura. D’acord amb els nostres valors i prioritats.
Per amenitzar-te el procés de reflexió, et convido a escoltar la bonica cançó de Natalia Lafourcade, “Nunca es suficiente para mi“.
Gaudeix-la!
