1 abril, 2020 Carles Sanchez No Comments Business, Health, Lifestyle
Començo a escriure aquest post després de quinze dies de confinament amb motiu de la crisi del Coronavirus. I estic convençut que no serà l’últim que escrigui en aquesta situació.
És difícil abstreure de la influència que aquesta situació genera en el dia a dia de tota persona, independentment del prop que s’estigui de virus en qüestió.
Amb el pas dels dies, s’acumulen missatges i teories sobre el futur de la societat i en com quedarà aquesta una vegada passi o s’estabilitzi l’episodi de l’Covid19.
Està per veure quina teoria s’acostarà més a la realitat i en quina mesura.
De tots els efectes que hem percebut, vull centrar l’atenció sobre un en particular: l’evidència que patim addicció a l’acció.
En les primeres hores del confinament, alguna cosa va inquietar la població, amplificat per xarxes socials i mitjans de comunicació: la por a l’avorriment i l’obsessió per fer profitoses i productives les hores de confinament.
Ens va envair una allau d’idees i recursos per facilitar el teletreball, la formació online, l’oci virtual i les relacions socials en suport digital i sense contacte físic.
Passats uns dies, no està clar que hàgim aconseguit mantenir les rutines i índexs d’aprofitament que ens fixem a el principi. I no ho veig negatiu.
Personal i professionalment, hem provat moltes coses, iniciat algun dels cursos o de les rutines gimnàstiques; potser s’ha concretat alguna cita per a un vídeo-aperitiu o feta realitat una sessió de vídeo-sexe amb la teva parella.
I en què està quedant tot això? Possiblement en poc.
Amb el pas dels dies hem baixat el ritme. Conscient o inconscientment, estem descobrint les virtuts del “no fer res” o reduir el ritme i quantitat de coses que fem.
A part de comprovar el que poden durar 20 Euros al moneder, sortir a comprar o a realitzar una activitat imprescindible s’ha convertit en alguna cosa complex i, paradoxalment, també relaxat.
És complex perquè ens obliga a planificar les rutes, les gestions i els temps; per minimitzar les sortides, preparar material de protecció i preveure els diferents escenaris.
I relaxat perquè molts terminis de lliurament s’han estirat o desaparegut, els compromisos s’han reduït, els temps de desplaçaments no existeixen i tenim la sensació que tot es pot fer demà o més tard.
A més, l’experiència de la compra al super s’ha tornat més còmoda i relaxada: fer cues en solitari i amb separació de dos metres fa difícil les converses banals, facilitant el silenci. A més, les limitacions d’aforament ofereixen més espai i tranquil·litat. Com a repte i divertiment, obrir una bossa de plàstic amb guants i mascareta es converteix en una prova de destresa i paciència, i acaba en unes riures …
A poc a poc, es va fent visible una realitat que fins ara no vèiem: tenim la necessitat d’acció, de fer, de no parar. I no sempre respectant uns criteris d’importància i eficàcia.
Fer per no estar parat és com parlar per no estar callat. No aporta valor en si mateix.
Sovint busquem compensació o gratificació mitjançant accions d’importància secundària. Ens tranquil·litzen l’ego i ens dona una sensació de falsa eficàcia, però són irrellevants per a la nostra prosperitat.
Semblar desbordats ens fa semblar actius, devots del “fer”, d’estar a el dia o d’anticipació i previsió.
Orientant-a l’essència de la Bona Vida Simple, atreveix-te a destinar una part del teu temps diari a NO FER RES. Absolutament res. Ni meditar.
Per a “estar” més i viure millor, de vegades cal fer menys. Només estar, sense més. Alliberats del sentiment o voluntat de control, no fer res pot suposar fer molt.
Amb la pràctica, descobriràs que millora la teva creativitat, la teva capacitat per resoldre problemes i la facilitat per prioritzar l’important per davant del que és accessori.
Com diuen “Manel” en la seva cançó “Boomerang“, “Tan bo és insistir com saber-se retirar“.
