18 novembre 2018 Carles Sanchez Cap comentari Sense categoria
Fa gairebé deu anys que visc a Sant Llorenç Savall, un poble integrat al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, prop de Barcelona.
Des de llavors, gairebé diàriament, recorro una carretera, preciosa i tortuosa a parts iguals, vorejant el Riu Ripoll i unes imponents parets de roca d’un color rosat molt peculiar.
Al sortir d’una de les moltes corbes, a l’encarar una curta recta, em trobo amb un bosc en el qual, destacant entre una enorme massa verdosa de pins, està situat un arbre que és completament diferent a la resta.
En els mesos de tardor destaca, primer, per les seves fulles ataronjades i, a mesura que arriba l’hivern, per la nuesa de les seves branques.
De la mateixa manera, la primavera fa que ressalti encara més, amb un color verd viu, més esplèndid i vigorós que la resta d’arbres.
M’he deixat captivar per aquest arbre. Cada dia, des de fa deu anys, al girar el revolt, el saludo en veu alta i, com si d’un amic es tractés, li desitjo un bon dia i, a el temps, m’ho desitjo a mi mateix i m’acomiado d’ell amb un “fins després”.
Els meus fills, a força de veure saludar-lo, han acabat -amb una mica de sorna- per imitar també quan m’acompanyen.
El meu fill Max ha decidit imitar-me, com fan tan sovint els fills, i adoptar un altre arbre; un pi que ha crescut extremadament inclinat, reptant a la llei de la gravetat, en la mateixa vora de la carretera. Diu que l’atrau perquè està més proper i perquè, com que no és perfecte, és probable que pocs vulguin adoptar-lo.
L’un i l’altre arbre tenen en comú que destaquen entre la massa: un per la seva solitud entre arbres d’altres espècies i l’altre per la seva obstinació en créixer i seguir evolucionant, independentment que no ho estigui fent de forma convencional.
He repetit la salutació a “La meva” arbre, dia rere dia; en estats meteorològics dispars; en estats anímics diversos, en moments de la meva vida en què les condicions eren més o menys adverses, sol, en companyia, enamorat, desenamorat i tornat a enamorar …
En cadascuna de les situacions, sempre m’ha servit d’inspiració; com a exemple de perseverança, paciència, resistència, gosadia, flexibilitat, generositat i capacitat d’adaptació.
A més, amb el temps, li he pressupost una voluntat que va més enllà de la supervivència; li he associat una intenció intrínseca de transcendència.
Més enllà dels anys que pugui viure, l’efecte positiu en el seu entorn, en la vida dels animals i en la resta d’arbres que es beneficien, i que ho seguiran fent quan mori, s’estendrà en el temps.
Realment m’inspira. M’anima a enriquir les meves accions, gestos i paraules amb una intenció de transcendència. No com un exercici de vanitat, sinó com un propòsit d’aportació, de millora i de llegat.
I tu? Tens “El teu” arbre?
En què t’inspires, et recolzes o et motives?
Com vols que les teves accions i el teu llegat transcendeixi a la teva vida física?
Què fas cada dia per canalitzar aquesta intenció?
Et convido a observar el teu entorn amb uns altres ulls, busca al teu voltant, en les teves rutes habituals o prova de noves.
Segur que trobes un arbre especial. El teu arbre.
